Matt Lamb va néixer a Chicago l’any 1932. Els anys següents a la seva ciutat natal van ser més aviat insegurs i en forta i dura competència amb les altres ciutats, en aquells moments de més empenta, com Nova York o les de la costa del Pacífic. Precisament per això, potser, la vida a la ciutat dels llacs era, percebuda des de l’existència quotidiana i des del seu anterior esplendor, encara més intensa i més dramàtica. Viure-hi era un enfrontament constant amb el sentit de l’existència y de la recerca d’una raó per a la subsistència.

Aquesta realitat de l’entorn se li convertí en la seva pròpia realitat, i Matt Lamb no va començar a pintar perquè havia après les lliçons que li ho permetessin sinó perquè la pintura era el vehicles més idoni per expressar-se, per exterioritzar la seva intimitat.

Però, quina podia ser aquesta intimitat que sentia la necessitat d’exterioritzar? Doncs aquella mateixa que el constituïa per haver nascut en aquelles terres, pel mode de subsistència que el seu entorn familiar s’havia procurat, i perquè la societat en la que vivia només acceptava persones emmotllades, fetes i escairades d’antuvi, i aquella societat no volia saber res dels amorfes, dels brots marginals, que implacablement confinava a les seves perifèries.

La pintura, molt més que la escriptura, és un llenguatge directe que permet la expressió immediata; qui pinta no necessita subterfugis per fer-ho. Només li cal agafar els colors i llençar-los al seu entorn; caiguin com caiguin seran l’expressió de la voluntat que se n’ha servit per fer aquell escampall i, tot seguit, qui trobi aquells colors estesos per l’entorn, immediatament endevinarà que hi ha algú que així els ha disposat, perquè res té una forma o una presència que no provingui d’una voluntat; no dic d’un objectiu sinó d’una voluntat. És així perquè a la nostra gestualitat hi ha l’expressió més directa i inequívoca de la nostra manera de ser. Això socialment no és possible amb els mots; les paraules provenen d’un consens social que només aquest consens les fa intel·ligibles. Referint-nos als mots, els més propers a la pintura serien els dels balboteigs i els dels gemecs dels que no coneixen la llengua de l’indret per fer-se entendre. Amb la pintura, la que sigui, i també, és obvi, amb qualsevol guixada esborrallada a qualsevol paret - els cèlebres murals de totes les ciutats en testimonien -, tothom pot expressar-se; no debades ha escrit el poeta: a la paret escrit amb guix. Amb els mots, no; només els crits i els gemecs són entenedors per a que tothom s’assabenti que hi ha algú que diu, que proclama alguna cosa.

Matt Lamb, per la seva pròpia persona i per la seva circumstància, anà a parar a la pintura. No era estrany; pels anys que ell feia aquest aprenentatge expressiu per la ciutat de Chicago, en altres indrets del país, per circumstàncies diferents però per inquietuds expressives similars, Jackson Pollock havia optat per aquest sistema expressiu que – emportat per sentiments, dèries, i necessitats vitals, per les motivacions d’una psique pertorbada emocional o socialment i per unes inquietuds d’ineludible arrel intel·lectual –, consisteix en esborrallar sobre un mur, un paper o una tela, el que sentia com imperatiu deure de plasmar tot el que el pertorbava. Pollock oferia la tela com la declaració d’un manifest, circumstancial potser, però totalment real, verídic i sincer.

Aquesta manera de fer, és obvi, no era ni pròpia ni exclusiva de Pollock; altres artistes dins d’aquell context també ho feien, cadascú segons els seu tarannà o el sentit i intenció del seu discurs plàstic. Un moment donat d’aquella forma expressiva, d’aquella expressió que des d’aleshores cal entendre com artística, se’n digué informalisme, art altre i, als Estats Units, expressionisme abstracte. Pel que queda explicat, d’amorfisme informal no en té res; en cavi sí que és correcte designar-lo com un art altre, o com expressionisme abstracte, perquè és el que en realitat és aquella forma de manifestar-se. Matt Lamb d’antuvi s’hi adscrigué a partir dels quaranta anys. Havia trobat la pròpia manera de exterioritzar-se a si mateix i proclamar el seu discurs, comunicar als altres el que creia que havia de dir.

Lamb, com Van Gogh, havia entrevist en l’art una dimensió predicadora; veia en la pintura una manera d’apropar-se al proïsme, de ser solidari amb l’altre sense ofendre’l amb la paraula, que normalment indica o marca distanciament, quan es tracta de proclamar una certa explicació de l’entorn. Amb la pintura no hi ha fronteres; tothom entén el que veu; i ho entén directament. El recel que pot amagar la paraula, a la pintura no hi és.

Forma i contingut a l’obra de Matt Lamb

Aquesta és la pintura de Matt Lamb: és aquí, present, a l’abast dels que s’hi apropin. Així és com ell sent la pintura. Per prendre la decisió, hi ha la circumstància personal que fa que des dels inicis dels anys setanta es dediqui a pintar. Té a l’entorn immediat les acolorides i psíquicament lliures pintures del indis americans; des de l’abstracció i de l’expressionisme s’hi ha tornat a mostrar interès. Hi ha també els precedents mexicans d’un art mural – la justificació del qual és la intensa expressivitat impulsiva del seu creador – que vol mostrar el que cal dir als esperits de la gent que vaga dins d’una societat que si bé predica la moral social i personal, no actua en conseqüència. A l’ambient creador de formes, però també per a la captació de la vida real de la societat, hi ha un principi que abans d’ara no actuava tan directament sobre les maneres de ser, però que ara condiciona i coordina gairebé tota la gesticulació i el comportament de les persones: és el surrealisme, aquell fonament que sabem que ens constitueix i que sempre posa de manifest, en tota acció social, els incondicionants lliures de la nostra personalitat. Els artistes, més que ningú altre, són afectats per aquest factor que estableix la línia de la nostra conducta i de llur expressió. Això fa, tant pels artistes com per totes les persones, que quan ens mostrem, la nostra conducta no es una il·lustració del que hem après sinó la simple expressió del que sentim, del que ens sembla són el sentit i la dimensió dels fets i les coses.

A l’art de la pintura, l’expressionisme abstracte segueix aquesta via: aquest sorgir de dins correspon a una intensa premeditació seguida d’una ràpida execució. Lamb, que segueix aquest viarany vint i cinc anys després de Pollock i de Ashile Gorky, redueix el primer condicionant de la intensa premeditació a un procediment, que designa dip (immersió en una suspensió grumollosa de color líquid i matèries sòlides), establert per l’artista i que cal entendre com un ritu iniciàtic per fer propícies les transcendències per a un procés inicial de la creació pictòrica; situació plena d’imponderables gestuals i materials, que es convertiran en el suport de l’expressió plàstica d’una visió reflexiva posterior, quan l’artista reprengui els magmes de confusa barreja espontània de matèries inertes, esdevingudes vives pel fet mateix de l’acció interventora humana impulsiva. És aleshores que convertirà totes aquelles matèries i magmes ja consagrats, en obres plàstiques que reflectiran el que inicialment foren actituds, reflexions i reaccions viscerals i morals.

De totes maneres al dip hi són inclosos molts del procediments de que s’han servit els artistes nord-americans per a convertir en real, segons un fer propi, l’art del segle XX; el més típic i característic és el dripping (la pintura, les matèries, com que són dipositades al pla plàstic d’un a manera compulsiva, s’escapen per tot arreu); conseqüència d’això, i per treballar sense un concepte previ de composició, l’allover és l’altre tret (la pintura s’expandeix per la superfície plàstica sense límits ni fronteres que puguin determinar una composició); el tercer tret característic és el hardedge (unes línies, fermes, segures, tallants, encerclen, quan apareixen per raons de missatge, els magmes pictòrics. Tanmateix, les pintures de Lamb no són ni minimalistes (a l’espai plàstic no hi ha res més que el que s’hi veu) ni conceptuals (a l’espai plàstic hi és present la idea o el que n’és signe o part d’ell): Lamb no s’adscriu a aquestes maneres de fer perquè les seves obres van ultracarregades de dimensió predicativa, moralment judicativa i amb intenció d’exemplaritat, perquè aquestes són les motivacions del seu fer plàstic i no les estrictament estètiques, sense que les negligeixi.

És curiós; aquestes obres tan convulsives, s’emplacen al marge del temps, malgrat que potser sigui aquest factor uns dels trets de la seva qualitat pictòrica mural i predicativa, atès que el temps hi és plasmat en la dinàmica impulsiva del gest i en el de la seva expansió a l’espai, al marge del temps de quantificació cronològica. L’automatisme i el paroxisme confosos estretament són el condicionant material de l’obra.

L’art – tota l’abstracció expressionista n’és ben conscient – no és reflexió (això seria la ciència o la filosofia) sinó plasmació de la joia i de l’alegria del viure, l’agitació del moviment i de totes les energies i impulsos que puguin commoure un ser viu. Lamb ho sap, és el que veu al seu entorn: en les formes de la naturalesa o de les coses hi ha les actituds dels homes que les veuen, que les fan seves, adaptant-les, modificant-les o acceptant-les tal qual es manifesten; és aquesta projecció sentimental dels altres, que també és la seva pròpia, el que ell sent la necessitat de plasmar a les seves obres. Per Lamb l’expressió artística no demana esbossos ni plantejaments previs perquè tot el que s’hagi d’expressar ja està formulat dins de l’individu creador, i només, atès que es tracta d’una representació plàstica, cal plasmar-la. Aquest és un dels trets distintius de l’art contemporani i el que converteix les seves realitzacions en pàgines espirituals, tant de la percepció de l’artista com d’un ajut per a l’observador, perquè es capti i s’entengui ell mateix. És per això que per Lamb l’abstracció estricte no té sentit, sinó que el que cerca és la forma que expressa i, molt sovint, aquesta forma que expressa recull vestigis de les diferents maneres de sentir i d’explicar-se cadascú la pròpia història, perquè els humans som individus inserits dins d’un grup social que arrossega tota una trajectòria difícil d’esborrar, plena de rèmores naturals i socials. L’art recull i plasma la dimensió espiritual aquest procés viu.

Si la profunditat de l’ànima es mesurés per les paraules que hom posseeix, per mitjà de les quals és capaç d’expressar-la, potser la profunditat de l’ànima també es podria mesurar per la quantitat de colors, en totes les variants que hom és capaç de captar i, conseqüentment, la profunditat de l’ànima de l’artista seria la seva expressió cromàtica, d’on no hi estaria allunyat el dibuix.

Recuperació d’una simbòlica bàsica

Fins aquí tot eren condicionants socials, territorials i d’educació; a partir d’aquest moment tot el que manifestem és la nostra pròpia manera de ser i ho resolem segons creiem que és el més adient, o el que ens plau perquè ens hi identifiquem més.

La gestualitat, condicionada de base pel dip i tractada successivament per una actitud que pren en consideració el que creiem o el que pensem respecte del nostre entorn i dels desigs que experimentem i que voldríem veure realitzats, aquella gestualitat acaba ordenant les taques i magmes que hem plasmat sobre els espais plàstics.

Una de les intencionalitats bàsiques de Lamb no és la de plasmar un món ingenu, fins a cert punt irònic, món en el que tot seria graciós i poètic, sinó que la intencionalitat de Lamb seria la de restablir entorn nostre la puresa de les benaurances evangèliques, que són de l’Evangeli però també que pertanyen a tots els pobles.

En aquest sentit, però en llenguatge pictòric modern, Lamb s’instal·la dins de la línia de pintors moralistes com El Bosco, Brueghel, Patinir o, més recent, Gustave Moreau, cadascú amb unes icòniques nascudes del seu imaginari, en les que una ètica transcendent censuradora de comportaments i de maneres d’actuar no hi és allunyada. O també William Blake, creador d’imatges d’un món nou que voldria que ens fes sentir amb profunditat la dimensió d’una vida que no hem sabut estructurar, i del dret que assisteix a l’artista per assajar-ne el modelar-lo. Aquest tipus d’artista no es pot considerar com els elaboradors de formes que actualment designem outsiders, perquè a diferència dels altres creadors els outsiders s’hi troben bé a aquest món i el que volen és fer-ho tot agradable i mostrar que tot hi és útil i manipulable. L’obra de Lamb no segueix aquest drecera; ell sent un dolor i una fúria interior per mitjà de la qual voldria que cap sofriment fos inútil, deixés de tenir sentit.

Reconeixent tota la força que l’obra de Lamb té en tant que pintura amb esperit contemporani (les bases del surrealisme i els impulsos de l’expressionisme abstracte hi són ben presents i constitutius), obra que admetria l’estricta consideració d’un pur creatiu formalisme personalista, tanmateix aquesta obra no evita que ofereixi tota ella una dimensió religiosa. Podem trobar en els seus colors i els seus garbuixos lineals la presència immediata de tots els aspectes de l’ànima, les seves profunditats, angoixes i inquietuds; és una obra animista. Cada obra planteja una qüestió de comunicació, provoca que hom hi cerqui el seu sentit. Mirant-les hom percep tot seguit que hi ha algú que ens diu alguna cosa i que tal com ens ho diu és ja entenedor. No són símbols, doncs, sinó expressions directes, immediates del diàlegs i sentiments a l’ànima de cadascú.

Per reblar-ho, Matt Lamb recorre a tota l’escenografia de l’Evangeli i, en general ens en transmet els passatges més esperançadors, com les anunciacions, les epifanies, les trobades, i quan plasma les escenes de la crucifixió, el Jesús que ens ofereix és el de l’alegria de la resurrecció, un Jesús en al·leluia, un Crist ballarí, acollidor. Tot plegat sense negar, tanmateix, que hi siguin presents els colors del sofriment; però transcendits.

L’obra de Matt Lamb ha esdevingut una obra d’acompanyament moral, com tants i tants artistes ho desitjarien; els colors ho faciliten, les iconografies ens hi inviten. Les obres d’aquest artista són per recórrer-les amb els ulls, primer, tot seguit reveure-les amb el pensament i, finalment, cercar-ne la companyia perquè tots estem necessitats d’una revaluació existencial.