“Les banderes poden generar moltes emocions; són símbols poderosos. Poden expressar tant felicitat com tristesa.” Matt Lamb

 Hi ha diverses maneres d’expressar un sentiment profund que no pot ser silenciat. Han estat moltes les persones il·luminades que al llarg de la nostra crispada història ho han aconseguit d’una o altra manera original, però sempre ha estat l’art el motor i el camí per excel·lència per aconseguir aquesta meta vital. Per a alguns, els càlids tons de la música han estat el fil conductor de les expressions de les seves ànimes inquietes; com deia Novalis “música, art plàstica i poesia són sinònims. La pintura i les arts plàstiques no són consegüentment res més que figuracions de la música”. Per altres, és l’exquisida literatura la que ha ocupat aquest lloc; com va dir Kafka “odio tot allò que no es refereix a la literatura”, però hi ha hagut ànimes creadores que han optat per una forma més senzilla i complexa a la vegada: la pintura, pertorbadora d’ànims i sentits, com en el cas del gran Picasso: “La pintura és més forta que jo, sempre aconsegueix  que faci el que ella vol”. Senzilla per al públic novell, perquè no fa falta conèixer un complex idioma determinat per entendre-la (com en el cas de la literatura) i complexa per a l’autor perquè no compta amb paraules que l’ajudin a transmetre els profunds sentiments que les inspiren, o amb sons encisadors que deixin endevinar-los, però malgrat tot, totes les pintures ens expliquen una història.

El públic, amant infidel, també s’inclina cap una o altra manifestació de l’art segons els seus gustos, costums i cultura personal. Hi ha qui vibra amb la majestuosa 5a Simfonia de Beethoven, altres en canvi, ho fan llegint al prodigiós Kafka. Però per a cadascuna d’aquestes obres majestuoses, és necessari un refinat entrenament que permeti treure-li el màxim plaer, és necessari també un estat de tranquil·litat i concentració per valorar cada petit detall, és a dir que no només és necessari saber llegir per gaudir de Kafka, ni tot aquell que pugui sentir gaudirà de Beethoven. En canvi, tota persona que posseeixi el do de la vista, en trobar-se enfrontat en una lluita latent amb un meravellós quadre, sentirà immediatament una reacció al seu interior: alegria, tristesa, nostàlgia, temor, sorpresa, i a vegades també: disgust.

“La primera vegada que vaig veure els quadres de Matt Lamb vaig pensar: ‘Aquest home pinta de forma espantosa’. Discretament,  per  no ferir susceptibilitats i no caure en un judici precipitat, vaig decidir callar. I heus aquí el que vaig observar llavors: uns colors verds combinats amb el vermell de la sang, al costat, d’uns grocs-canaris horribles, empastat en certs sectors amb una cosa similar a les serradures, una cosa de textura arenosa tota ella, que s’integrava en una espècie de personatges-criatures que, quadre a quadre, representaven diversos papers, éssers estranys que apareixien i desapareixien una i altra vegada, explicant una història poderosa de la qual no em podia desenganxar i a la qual jo, realment, desitjava comprendre. En aquell moment, ple de curiositat, va néixer en mi el que vaig anomenar en aquell moment: El misteri de Matt Lamb.”  Max Sznicer (2003)

Fins i tot un nen de 4 anys pot quedar impactat per una pintura, encara que la seva interpretació serà potser, molt diferent a la d’un adult o a la del propi artista. Els quadres estan fets per a què qualsevol persona pugui apreciar-los, sense importar la seva llengua, la seva raça o la seva religió. Són expressions inclusives no exclusives, banderes que no representen nacions amb les seves mesquineses, són banderes que representen totes les circumstàncies de la nostra vida i com més capaç és el seu autor, més ens arribaran a l’ànima. Independentment de les tècniques utilitzades, allò que transcendeix d’una pintura és el seu missatge, allò que representa i allò que fa néixer als nostres cors.

A l’esvalotat segle XX vam tenir la sort de comptar amb excel·lents pintors i no només vam gaudir de les seves obres imponents, sinó que també vam conèixer els seus pensaments més profunds gràcies als complerts mitjans de comunicació que la tecnologia ha posat al nostre abast. D’aquesta forma ens han permès (en major o menor mesura) conèixer les seves idees, els seus alts ideals, les seves variades tècniques i la seva particular forma de viure l’art. Gràcies a aquest coneixement, podem adonar-nos de les similituds que hi ha entre un i altre, més enllà de les que puguem trobar entre les seves exquisides obres. Pels que no siguin experts en art o no en siguin uns grans entusiastes, serà molt difícil percebre els trets característics de l’obra d’un artista (i més difícil serà, aleshores, adonar-se de les similituds entre l’obra d’un i de l’altre), però hi ha alguns casos especials i màgics en els quals només de veure pocs quadres, la nostra retina copsarà aquelles formes sutils de manera que les impressions rebudes afectaran tan profundament la nostra ànima que, amb seguretat, en veure una altra obra del mateix autor, la reconeixerem a l’instant.

Al llarg de la vida de quasi tots els grans pintors podem diferenciar vàries etapes de creació; passen, alternativament, de colors brillants i lluminosos a colors obscurs i tenebrosos, de formes clarament recognoscibles a només algunes línies representatives. Això fa difícil reconèixer les semblances entre una obra realitzada a l’inici de la seva carrera i una altra al final. Però hi ha artistes fidels que han aconseguit mantenir una línia de connexió molt forta entre les seves obres, malgrat els canvis d’estil i de tècniques. Una línia vital que ens permet seguir pas a pas l’evolució de l’obra i comprendre el seu significat. En pocs artistes es pot veure tan clarament aquesta línia com en les obres del geni català, Joan Miró, i del gran pintor irlandès, Matt Lamb.

Joan Miró neix a l’agitada ciutat de Barcelona el 1893, ciutat visitada per una gran pluralitat de persones de diferents nacions, a causa del seu gran port. Fins aquesta ciutat arriben vaixells carregats de banderes curioses i multicolors. Des de petit manifesta una gran afecció per la pintura i el dibuix llunyà i exòtic del món àrab, japonès o xinès. Després que el seu pare tracti (sense èxit) que el jove seguís la profitosa carrera de tenidor de llibres, ell escull una professió que bategava en la seva sang catalana des del moment del seu naixement: Belles Arts. Amb el pas dels anys basteix la seva pròpia tècnica a través d’estudis i de diferents experiments amb colors i textures, de manera que aconsegueix construir un estil totalment propi i definit pel qual és reconegut mundialment.

Matt Lamb neix a l’agitat Chicago del 1932, ciutat de gàngsters, immigrants i, evidentment, portuària. Altra vegada trobem els vaixells amb les seves banderes:  “Les banderes són una manifestació d’orgull i poden ser grans comunicadores; per exemple en els vaixells. Les banderes són conversació!“ Matt Lamb. Fill d’irlandesos, manté també aquesta nacionalitat. La seva afecció per l’art ha d’esperar molts anys, a causa d’haver-se de fer càrrec de l’empresa familiar, que va aconseguir convertir en una de les més importants d’Estats Units. Comença a pintar el 1980, després que li diagnostiquin (erròniament) cinc anys més de vida. Mai va rebre cap classe d’art, fou un autodidacte total que va construir el seu propi estil, rebuscant pel seu taller, pel seu cor i prescindint de qualsevol escola que posés límits a la seva creació.

“Jo crec fermament que l’absència d’educació formal i convencional en art ha estat beneficiosa en el cas de Matt Lamb: això li ha permès fer servir colors, mitjans i tècniques de la manera més atrevida, imprevisible i no convencional. El seu art es basa en la seva filosofia personal…” Angela Tamvaki (2002)

 Ambdós posseeixen un estil inconfusible que podem observar en totes les seves obres: línies negres que demarquen figures humanes, en el cas de Lamb o línies negres que representen diverses figures, en el cas de Miró, colors forts i molt purs en ambdues obres, explosions de colors i formes, una munió de personatges en un únic quadre i, en altres, només una forma definida amb claredat; també, ambdós coincideixen en l’escriptura de diferents frases o senzilles paraules suggerents a les pintures com banderes portadores de missatges:

“Le corps de ma brune, puis que je l´aime comme ma chatte habillée en vert salade comme de la grêle. C´est pareil” Le corps de ma brune…, Joan Miró¹

“ Be not afraid, I´am with you always. If you don´t know this, you don´t know nothing!” Self portrait, Matt Lamb²

Les comparacions de tècniques i estils entre aquests formidables artistes, sorgeixen de forma senzilla en qui està acostumat a degustar art. La principal semblança es troba en les banderes. Les banderes que arriben des de ponent, desperten sentits mig adormits, cors endurits, ànimes pedregoses i porten missatges que desperten sentits, enterneixen cors i suavitzen ànimes:

“Lamb genera una composició dinàmica en la qual les figures suggerides i els símbols, metaforitzen la seva narració.” Julio Sapollnik(2002)

“Cadascuna de les formes, cada color en els meus quadres, prové d’un tros de realitat. Els conceptes ‘color pur’, ‘forma pura’, per a mi no tenen sentit.” Joan Miró(1958)

Les teles emmarcades no estan realment fixes, no són estàtiques, onegen com banderes al vent que exigeixen la nostra atenció immediata i total. Si observem qualsevol pintura d’ambdós pintors, sempre trobarem alguna cosa nova, fins i tot després d’haver vist la mateixa pintura deu vegades. Sempre hi haurà una nova figura emergent, un nou missatge per interpretar entre línies, figures amb mirades penetrants que podran captar uns ulls atents, que estan a l’aguait.

“És una pintura nova?, vaig preguntar tot encuriosit. `És molt vella´, va contestar Miró, ‘però sovint torno a treure obres velles. Voldria pintar, produir alguna cosa tan directa com la naturalesa. Immediat, sap vostè?, sense res  pel mig…” Walter Erben (1958)

“Lamb diu que la pintura està acabada quan un comerciant se l’endu del seu estudi a la força i la penja a la casa o a la oficina del client.” Richard Speer (2003)

Encara que mai es van conèixer personalment, van viure en països molt distants i distints un de l’altre, les semblances són evidents entre ambdós no només en relació a les seves meravelloses obres, sinó també en relació al camí que segueixen les seves prolífiques carreres artístiques.

“A primera vista, semblava impossible imaginar que l’autor de pintures tan irreals pogués portar una vida tan burgesa. Però l’exemple de Paul Klee m’havia demostrat que una vida exterior ordenada no només no és incompatible amb la riquesa i l’amplitud de la visió artística, sinó que també la mateixa persistent pressió d’imatges, somnis i visions fa necessari aquell contrast.”  Walter Erben (1958)

 “Lamb viatja en limusina i en avioneta privada entre les seves cases i els seus estudis de Chicago, Wisconsin, els Cayos de la Florida, París, Alemanya i Irlanda, viu en el seu propi món, gaudint de l’atracció del capitalisme, però mantenint la seva perspectiva bohèmia en les seves orientacions estètiques i filosòfiques.” Richard Speer(2003)

Miró treballarà en distints estudis ubicats a Mallorca, Mont-roig, Barcelona i París. Per als dos genis, cada lloc té un significat diferent, un simbolisme propi que emana i inspira la creació d’obres úniques. L’amor que desperten aquests llocs en cadascun d’ells, l’expressen no només amb paraules sinó també amb fets concrets i la forma per excel·lència en la qual un artista pot demostrar amor és creant art i deixant que totes les persones puguin veure en aquestes obres, l’immens afecte que va inspirar la seva execució: Miró va donar extraordinàries obres a la ciutat de Barcelona, obres que avui poden veure’s en nombroses places i passejos; Lamb va transformar una capella a la església de Sant Martí de Tünsdorf (Alemanya) en una de les seves obres més grandioses, que desperta els sentiments més rituals i recòndits: “L’únic que nosaltres portem dins d’aquesta capella, són les nostres pregàries, amor, tolerància i acceptació.”” Matt Lamb (2003)

“Si no pretenem trobar l’esperit religiós, el sentit màgic de les coses, estarem afegint noves fonts d’ensopiment a les ja tan numeroses que se li ofereixen a l’home avui en dia.” Joan Miró (1939)

El lloc més estimat per Miró és Mont-roig del Camp, llavors una població de 3000 habitants, ubicada a escassos kilòmetres del mar, envoltada d’oliveres i amb un agradable clima de tranquil·litat, ideal per a la creació d’obres mestres. La família de Miró té allí una masia (granja), on el jove Joan passa els estius allunyat del fastiguejant clima de Barcelona. En aquest lloc és on es troba amb total llibertat per deixar fluir la seva força creadora: “Mont-roig em produeix un gran entusiasme, hi pinto com un boig.” Miró. L’impacte que li va causar Mont-roig fou tal que va continuar anant-hi fins els dies de la seva vellesa per pintar a l’estudi que tenia al costat de casa seva. “Tota la meva obra s’ha concebut a Mont-roig, tot el que he fet a París s’ha concebut a Mont-roig, mai pensant en París, ciutat que detesto.” Joan Miró

La carrera de Lamb no ha acabat encara: “‘Tinc cada vegada menys i menys temps i tinc cada vegada més i més per dir i això que haig de dir és alguna cosa sobre allò que passa en el moviment del meu pensament”, diu Matt Lamb. Als seus 72 anys segueix treballant amb la mateixa vitalitat d’un jove, tal com ho va fer Miró als seus dies de vellesa. El seu estil seguirà essent el mateix, encara que canviïn les tècniques, despareguin algunes formes i n’apareguin de noves: “El canvi no és repugnant per a mi, l’aprofito en comptes d’esquivar-lo,… però això també és la meva maledicció.” Matt Lamb. Però sempre podrem veure com el seu potent llenguatge ens parla sobre pau, tolerància, entendiment, esperança i amor.

“Podria dir-se que Lamb té una continuïtat sense fi, el seu missatge d’amor s’estén en totes les seves pintures, a la manera d’un rotlle biblíc que es desplega per comprendre el món des de l’inici dels temps.” Julio Sapollnik(2002)

Avui tenim l’oportunitat única de veure les obres d’ambdós mestres en una mateixa exposició, de sentir la força que desperten en el mateix escenari on Miró va crear moltes de les seves obres, on va néixer amb més força la seva afecció per a la pintura i on agafa impuls la seva energia creadora: “A Mont-roig, m’alimenta la força. La força.” Miró

El reconeixement mundial ha arribat per als dos artistes, les seves obres formen part de les col·leccions d’art més importants de tot el món, les seves banderes transmeten missatges clars i forts, no es van aferrar a cap estil predefinit i van sentir en la compulsió per la creació la millor forma d’expressar els seus sentiments.

Els camins d’ambdós artistes mai s’havien creuat fins avui. Línies paral·leles van regir les seves vides, avui aquestes línies paral·leles es creuen un un punt inestable, explosiu, des del qual cauen grans roques carregades de potència creadora, colors violents, línies marcials, figures misterioses. Qui vulgui veure aquest punt haurà d’estar disposat a veure i qui estigui disposat a veure, que vegi! aquest punt és: Lamb coincideix amb Miró.